dilluns, 24 de novembre del 2014

Em declaro proactiu.

Potser em direu que pujo a un carro que ja fa temps que tira, o pensareu que m'apunto a paraules de moda... Però el cas és que ara tinc ganes de dir-ho.
Això de ser reactiu (esperar i veure-les venir, si em diuen què he de fer ho faré,...) ja no dóna per a més. En un mon canviant, en ple segle XXI, no podem seguir fent com al segle passat, i per tant cal agafar el carro i canviar juntament amb els temps. D'altres ho han escrit abans i millor que jo. Mireu i llegiu el Raúl Santiago o la Maria Acaso.
L'educació en general i el camp que més conec, La formació d'adults en particular, ha de ser proactiva, ha de generar idees, intentar anar un pas per davant. Si no ho fem des de dins... Ningú ho farà per nosaltres. Recordeu el títol d'aquest bloc.
Som nosaltres mateixos qui, des de la reflexió i l'experiència hem de pensar què és millor per als nostres alumnes i la nostra feina. I sobretot no pensar que ja està tot inventat, que els alumnes no ho entendran, que no tenen nivell, que no tenim temps per formar-nos, que no se'ns ofereix formació... Si tenim clar que el coneixement no apareix per ciència infusa, sabrem que cal buscar-se la vida per trobar formació, lectures, idees, gent que ja ho fa... El cas és aprendre, i tenir la ment prou oberta com per no pensar que ja ho sabem tot, i que no podem aprendre més.
Si hi ha algú que llegeixi això i pensa que he escrit obvietats, doncs d'acord, però avui m'han entrat ganes d'escriure-ho. Em declaro proactiu, atent i aprenent del que em proposin i consideri oportú aprendre. Només així aprendré i, potser, milloraré la meva feina.

dimecres, 12 de novembre del 2014

La indefensió del funcionari


Torno a editar un post de l'antic bloc a Weebly, d'aquells que vaig estar seleccionant per Nadal, i que, com llegireu al proper post (ja actualitzat), no he tingut temps de fer-ho abans.

Per cert, he rellegit aquest post, he mirat la data que el vaig publicar, hi el primer que he pensat és.... MERDA!!! Avui podria escriure el mateix!! Han passat més de 4 anys i seguim igual, i seguirem. I no passa res.

(23 de juny de 2009)

Ara escriuré com a funcionari. Ho sóc des de fa ara dos anys (tot i que me'n vaig passar molts, més de 10, com a substitut i interí), i n'estic molt content i orgullós. Content perquè aprovar oposicions va suposar treure's un pes del damunt (estabilitat, poder treballar almenys dos anys seguits a la mateixa escola,...) i orgullós perquè sempre he sigut un gran defensor de l'educació pública. És per això que em dolen tant certes actituds dels funcionaris, en el sentit més pejoratiu del terme. Consti per endavant que he treballat amb meravellosos professionals que s'estimaven la seva feina tant o més que jo.
Però, a carai!!! Quan m'he topat amb funcionaris d'aquests que no entenen la seva feina, i que per a ells treballar vol dir cobrar a final de mes, ufff què difícil!! Per cert, no cal que siguin funcionaris. Si hi ha algun interí, les seves condicions laborals són iguals.

El que dic. Quan topes amb aquesta mena de funcionaris, no hi ha res a fer. Com que tenen la feina assegurada... no la defensen, ni l'estimen, ni els preocupa. Tant fa. L'Administració els renova automàticament el contracte el 31 d'agost per a l'any que ve, i l'altre, i l'altre,... Repeteixo que no cal ser funcionari. Sent interí també val. La diferència és que el funcionari va fer un gran esforç per aprovar oposicions, i l'interí un any es va apuntar a una llista. Però a l'hora de no fer la seva feina, els drets són els mateixos.

Que arriben tard? (m'he trobat que venien a treballar una hora cada dia...) Cap problema. Que no fan la seva feina? No passa res... Aquesta és la indefensió a la que em referia al títol. No s'hi pot fer res. Es pot cursar una queixa a SSTT, a Inspecció, al coordinador de zona,... només queixes telefòniques o orals, per què no existeix un document que permeti deixar constància escrita de la queixa. Què passa amb aquests funcionaris (o interins)? Res. Automàticament renovats. Com a molt, un paper on la direcció del centre expressa que no vol que aquest treballador continuï al centre. Llavors, un altre centre es menjarà  el "marró" l'any que ve.

Suposo que la solució passa per modificar la llei d'accés a la funció pública (i de permanència, hauria de ser), però això es veu que és molt difícil. Per tant, ens queda aguantar, i esperar que l'any que ve vingui algú amb ganes de treballar. O no. Mantenir una direcció amb les idees clares i amb l'autoritat moral necessària per fer creïble el projecte també ajudaria, però si algú fa tard repetidament,... què queda? L'amenaça? Les bronques? Si total, l'any que ve tornará...

Nadal, temps de resums.

Se m'acut que aprofitant que s'acaba l'any, i que comencen a aparèixer a la tele tot de resums del que ha passat, jo recuperaré antigues entrades que tenia a weebly. Potser no són gauire d'actualitat, tampoc penso que valgui la pena retocar-les gaire, però en tot cas em serveix per ajuntar idees i reflexions que tenia disperses per la web.


La diferència entre continguts i procediments

(7 d'abril de 2010)

Ja ho tinc clar, ja, que són elements diferents. tots els que hem fet oposicions hi ho sabem,  i no cal barrejar-los. El títol d'avui fa més referència a com i quan ho fem servir, que no pas a una reflexió teòrica. I sobretot, a com ho hauríem de fer servir a Formació d'Adults.
M'adono que segons el grup i l'alumnat que tenim, cal fer molta, moltíssima més incidència en els procediments que en els continguts.
Tenim grups d'alumnat qué fa anys que no trepitgen una escola. Han perdut hàbits d'estudi, de regularitat, de compromís, i sovint autoconfiança. Davant d'això... els hem d'angoixar amb un gran volum de continguts, similar al que segueixen els joves de la ESO? És un error pensar que sí. És clar que hem d'acomplir amb els objectius del curs, entre ells desenvolupar i ensenyar una sèrie de continguts. Però si no tenim els alumnes motivats i precondicionats, no tindran l'ànim ni l'actitud necessàries per seguir endavant.
I és per això pel que penso que al davant de tot hi han d'anar els procediments. El com fem la classe, com motivem els alumnes, com desenvolupem els objetius, i sobretot, com els adequem al nostre grup. Sóc conscient que això alentirà el procés educatiu, però també estic segur que permetrà als alumnes la motivació i l'interès necessaris per assolir els mínims que desitgem.
Si voler desenvolupar tots els continguts és un primer error, el segon és no apreciar les dificultats pròpies de l'alumne adult. Segon error lligat al primer. No són adolescents, no tenen els seus recursos, ni les seves capacitats,... ni el seu temps. Així, cal pensar en l'alumne adult com a un alumne que necessita una motivació diferent, necessita tenir més confiança en el seu procés, i veure'l més fàcil i assequible (però no ha de pensar que se li regalarà!!)
En fi, tots els qui ens hi dediquem sabem que compartim claustres on existeixen aquestes dues maneres de veure els procés educatiu.
Fem la següent reflexió (sovint oblidada en la FPA) Si fóssim nosaltres els alumnes amb les mateixes circumstàncies,... quin model ens agradria?

Els especialistes

(11 de novembre de 2014)

Fa temps llegia un post al bloc del Ramon Paraiso, que parlava amb certa ironia sobre tipologies de professorat.
Hi penso sovint quan recordo el meu pasat i el present com a profe d'adults, com quan vaig començar, com a acollit a l'escola Martinet de Nit per fer les pràctiques de la Universitat (per cert, ja fa 20 anys, se'm passarà i no faré res per recordar-ho...). Llavors em tocava fer de tot. La meva primera pràctica va ser trucar a un grup d'alumnes per dir que un profe no venia. Un clàssic de la FPA.

El cas és que m'ha tocat fer sempre de tot. Grups d'alfabetització, de pregraduat, Graduat, acccés a a la Universitat, catalài castella per a immigrants, GES, CAM, CFGM, CFGS... I més quan vaig començar a fer substitucions. Llavors arribava a una escola i m'explicaven què havia de fer. Naturals, o Socials, o anglès, o Mates, el nivell... I què havia de fer? Doncs estudiar, i formar-me. No em desagrada gens la idea, i segueixo pensant que és una de les claus i també de les dificultats de la meva feina, sovint sense reconeixement, precisament per què es desconeixen aquests elements. Fa poc llegia (crec que ho deia la Imma Barriendos"m'encanta l'ensenyança, i per això em formo constantment". M'agrada la idea i la comparteixo.

Però, a què treu cap això? Doncs que amb els anys sé que sóc una mena de tot-terreny. Continuo fent de tot, i no em queixo. Per sort, puc ser útil en força camps. I si no, procuro entendre-ho. I si no, ho estudio. Penso: "amb això puc ser útil, i total, el nivell deu ser 4rt de la ESO, i confio en les meves habilitats". I estic convençut que com a profe faig de guia, i no de mestresupremquehosaptot.

I jo, que penso que aquesta actitud és normal i necessària a la FPA, doncs em desenganyo força quan sento a companys (i amb els anys n'he sentit uns quants) que aclareixen que ells són "especialistes en" (em sap greu, però aquí haurieu de llegir Llicenciats en). Un drama. Resulta que un especialista no ho pot fer tot, i jo un simple Diplomat, sóc un tot-terreny. I tots dos treballem amb mateix lloc. Amb els mateixos alumnes i condicions. Per sort, sé que són els que he trobat jo. Sé que n'hi ha d'altres amb un altre concepte de la seva feina. Malament rai, si no... Però no em compensa, perquè es deduirà que un tot-terreny ha de passar per tot arreu, i un especialista només per allà on pot. O vol.