dilluns, 30 de gener del 2017

Reflexions des del pou (1)

Començo una sèrie de reflexions sobre la feina, i aclareixo que encara sóc en un pou, i que per tant, totes les reflexions pequen d'una càrrega de negativitat que potser fa uns mesos, o d'aquí a uns mesos, no hi sortirien. Ja veurem.
Començo des de baix, els cursos d'alfabetització (CFI).
Fa poc vaig assistir a la presentació del material d'alfabetització "Lletres per a tothom", impulsat pel Departament d'Afers Socials". Primer impacte. El Departament d'Ensenyament no hi és? Segon impacte: no conec a ningú. Fa suficients anys que treballo, i quan vaig a un acte així i no hi ha ningú conegut.... estrany, si més no. El cas és que després d'una xerrada de l'Alfons Formariz sobre com és i què fer davant d'un grup d'alfabetització, vaig acabar pensant... bé, no ho faig del tot malament. Bona senyal. Però després tot es va tòrcer: van presentar les intruccions per demanar subvencions per a dur a terme projectes d'alfabetització per a adults. Per això no coneixia ningú: tothom era representant d'alguna ONG, càritas, Creu Roja, i entitats socials vàries.
"Què m'he perdut? Com és que no en sé res d'aquests projectes?" Conclusió: els grups d'alfabetització es desmarquen de la CFA. Sé que algunes escoles n'han deixat de fer, d'altres continuen, fent el mateix que amb les anteriors senyores de CFI, No ho sé, va ser xocant, com si m'hagués perdut alguna cosa important. És veritat que feia alguns anys que no tenia cap d'aquests grups, però si hi hagués hagut canvis importants, algú ho hagués dit.
Sé que les entitats socials atenen aquest col.lectiu des de fa anys, i en alguns casos amb millors horaris que els nostres, amb més volum de matrícula, amb voluntariat... Però també sense la formació necessària (per cert, part de les subvencions anàven dirigides a formar voluntaris), sense experiència...
Com és que a FPA ens deixem perdre aquests grups?
El fet que vinguin a l'escola condicionats per la PIRMI, afecta en alguna cosa? Les entitats no els coaccionen?
Estem potenciant els grups transprofessionals (COMPETIC, GES, Anglès); que ja està bé, i molt, però i els altres?
Per què no em formen a mi? si ja tinc experiència, només m'haurien de "reformar/actualitzar" i sortiria més barat...
El cas és que aquests grups necessiten també canvis importants que provinguin de la FPA. I som nosaltres qui els hauríem d'encapçalar. Em proposo fer alguna entrada nova a la nostra "web de canvis necessaris a la FPA" i parlar d'aquests grups. Amb propostes.  

dimecres, 11 de gener del 2017

No estic bé

Vaja, males notícies. Tampoc puc dir que estic malalt, per què el que em passa és de difícil diagnòstic, és difícil d'explicar... per fer-ho he de tirar uns cursos enrere.
Treballava al CFA Mollerussa, i poc a poc anava prenent interès per la innovació educativa, aprenia noves maneres de fer classe, d'avaluar, de programar, llegia molt sobre nous projectes, noves idees, asssistia a  congressos... i ho posava en pràctica a classe. "Adults sense papers", en deia jo, i és que basava tota la meva metodologia en que els alumnes fessin un ús intensiu de les noves tecnologies (portàtils, mòbils, tablets, Moodle, entorn gmail...) i deixessin de banda el llapis i el paper a l'aula. I me'n sortia; però sol. Ja n'he parlat en altres entrades. Treballar sol i tancat en un despatx, sense detectar ni el més mínim interès per part del companys o de l'equip directiu, acaba desmotivant força, i en el meu cas va derivar cap a un càrrega de negativitat vers tot el que envoltava l'escola. Potser com a element d'autodefensa (psicologia barata de collita pròpia): "si no us interessa gens el que faig jo, tampoc m'agrada el que feu vosaltres". I em queixava de les activitats que es feien al centre, no m'agradava la manera de fer classe dels companys (magistrals, amb tics autoritaris, paternalistes), les seves avaluacions (absolutament subjectives, arbitràtries, sense un criteri clar), i tot va acabar convertint-me en un company tòxic. Tot negatiu, no hi havia res que m'agradés. I vaig decidir marxar, era una situació que feia mal. I com a bon company tòxic, se'm va obrir la porta i ningú va intentar convencer-me que em quedés. Normal.
I ocupar una nova plaça a una nova escola, no m'ha fet millorar. Segueixo veient-t'ho tot negatiu. No ajuda treballar a 80 km de casa i arribar cada nit a les 22h. Ni comprovar que es repeteixen algunes pràctiques que ja no m'agradaven, que no hi ha un projecte novedós, que es treballa igual que fa 20 anys... vaja, que segueixo veient-t'ho tot en negatiu.

El cas és que el que em passa (torno al principi) és difícil d'explicar. Per què en realitat el que vull dir és que no tinc cap ganes d'anar a treballar. No hi trobo cap mena de motivació. I en tenia, abans, i força. M'encantava la meva feina, però he caigut en això que és difícil d'explicar. En diuen "Síndrome del burn out". Estar cremat, traduït al català. Si pogués triar, em quedaria a casa (com tothom, direu). Però no és un pensament agradable, per què jo voldria treballar, la formació d'adults per a mi és vocacional, ho vaig triar jo, però ara necessito unes altres condicions. I ara com ara resulten impossibles d'assolir.
Necessitaria un revulsiu, fer alguna cosa totalment diferent (potser deixar de fer classes durant un temps), però treballar on treballo té aquest handicap. No tinc un responsable directe que m'enviï a una altra secció, a una altra planta on pugui rendir més i millor.
Em diuen que el que he de fer és recuperar allò que em feia estimar la feina, i dur-ho a la pràctica. Però encara no puc. Segueixo sense trobar-hi sentit. El primer que em ve al cap és "no servirà per a res". Allà on fa uns mesos (o anys) demostrava professionalitat i (diguem-ho) paciència, i ganes de superació i d'alimentar l'autoestima dels alumnes, ara s'ha convertit en un pensament tipus "òstia, però com pot ser? Si ja ho he explicat moltes vegades..." I sé que amb aquests pensaments un no es pot dedicar a la formació d'adults. Per què tot s'ha d'explicar vàries vegades. Va amb la feina.
I tampoc tinc ganes de participar en xarxes socials ni compartir ni conèixer experiències. Hi ha companys que evidentment segueixen, i engrescats amb l'any 2017 com a "Any Europeu de la Formació d'Adults", però ara com ara jo no hi puc veure res positiu. Miro els alumnes actuals, la feina, i penso... "Vols dir?". I aquests pensaments són, dit ras i curt, una merda. No m'agraden, però són els que em venen primer al cap.
L'únic que em queda és aguantar. Amb paciència i resignació. Ja em passarà, ja trobaré aquella corda a la que subjectar-me, aquell element motivador que dóna l'experiència de tants anys treballant, ja trobaré aquells records que em motivin...
De moment acabo de fer el que fa temps que tenia al cap. Escriure-ho. No tant per fer-ho conèixer, sinó per què així ja no em repetiré a mi mateix aquest escrit a les matinades. Ja està fet. Ja el tinc escrit. No l'he de repassar més.
I ara tocarà recuperar sensacions a tot nivells. A nivell familiar (conviure amb un cremat no és fàcil), i laboral (trobar aquelles cordes que m'ajudin a sortir-ne; en aquest sentit va ser un encert seguir a formació d'adults. Si més no les cordes que conec són en aquest camp educatiu)
Ha sortit una entrada ben trista, però és el que sento. Ara mateix no en tinc d'altra.