dilluns, 16 d’octubre del 2017

Sempre costa tornar-hi

En efecte, després de molts mesos sense escriure res, ara costa. Però cal decidir-se, i ja fa uns dies que hi penso. I ara és el moment.
No va ser un bon final de curs. Problemes de salut (que encara arrossego) em van fer acabar abans d'hora, i vaig plegar amb la sensació que no em despedia, que ho deixava tot a mitges, i que en definitiva, no havia tingut un bon any (un bon curs, en llenguatge de mestre).
Però tot ha de tenir el seu costat bo, i uns mesos per reflexionar no han anat malament. Massa expectatives. He acabat pensant que era això...
I mira que llegint, llegint, sempre trobava algú que escrivia: "no és bo crear-se massa expectatives, ni voler abarcar-ho tot, que no s'hi arriba, i el resultat és frustrant." Però no en vaig ser conscient. Eps!! m'adono que el caire que està prenent l'escrit us aboca a paraules que formen part de l'entorn dels problemes acadèmics (frustració, depressió...) res de tot això; els problemes de salut són físics, no mentals. L'excés d'expectatives el relaciono amb el mal any; els problemes de salut s'hi han sumat (crec) aleatòriament. Un psicoanalista no ho diria, però jo sí.
El cas és que el mal any ve donat per la marxa del CFA Mollerussa, on hi vaig posar moltíssimes d'aquelles expectatives, en un projecte en el que creia fermament, però que no va tenir continuïtat; i després al CFA del Solsonès, i vaig arribar ja cremat, amb intencions de continuïtat, però amb massa ganes de córrer, idees que em desbordaven, i massa poc temps per fer res. I les ganes s'anaven acabant poc a poc.
Una llàstima.
De tot se n'aprèn, i malauradament he après que no val la pena córrer. Ni patir en excès. Ni pensar que tothom et seguirà a ulls clucs en els grans projectes.
Enguany he canviat de centre. Ara estic al CFA Segrià. Molt millor, entre d'altres coses per què sóc més a prop de casa. Ja no son els 160 km diaris de l'any passat. Això alleugereix.
I vaig a la meva. He recuperat les ganes de fer classe, vaig proposant-me reptes (personals), torno a tenir idees, me les apunto, i tampoc paro gaire a pensar en grandíssims projectes. Els tinc en ment, sé que són necessaris per fer un tomb a la FPA,  però he pres consciència que no cal dur-los a la pràctica tots i el mateix any. Poc a poc (xuia xuia; és un regal, per als que feu alfabetització amb alumnes àrabs. Vol dir poc a poc)
Segueixo.

dijous, 20 d’abril del 2017

reinventem-nos

Ahir vaig llegir l'últim post del blog didactik, del company Josep Miquel Arroyo. Lllegiu-lo.
Quan el vaig acabar, a mi em va venir al cap una altra paraula. Reinventem-nos, que ja fa massa temps que estem igual. Ell ho comenta en algun paràgraf. Fa massa temps que no ens movem, que les plantilles no es mouen, que no es crea, que no es fa res de nou (majoritàriament, que com sempre hi ha excepcions; llegiu sobre el CFA Dolors Paul, amb el company Ramon Paraiso, el CFA Palau de Mar, amb en Joan Padrós, o els clàssics del CFA Tarongers de Mataró, amb l'Imma Vilatersana o el Francesc Iglesias, que van guanyar premis Baldiri Reixac i tot.... I me'n deixo, segur) Sóc de l'opinió que no hem d'esperar que l'Administració ens sacsegi amb noves propostes, sinó que hem de ser nosaltres els que fem el primer pas. I seguir a partir d'aquí. Som nosaltres que hem d'aportar innovació a l'aula, fer propostes noves, motivadores, i donar a conèixer l'escola partir de la nostra pràctica diària. Estic segur que després el boca-orella entres alumnes/amics/veïns farà la resta. I l'exposició a les xarxes socials, i la participació als fòrums, les escoles d'estiu, congressos varis, etc.

La frase deu ser: "Com que a Adults es viu tan bé, doncs ja estem bé com estem". No podem anar així. Cal reinventar la FPA. Cal aportar, cal repensar-la. En Josep Miquel ja apunta un parell d'idees per llegir i pensar, però cal donar exemples clars i propostes d'èxit. Una vegada en Javier Iñíguez va proposar un tema que semblava utòpic: un congrés de FPA. I ara penso: per què no? Estaria bé compartir, explicar-nos experiències, saber què fan a altres escoles... I no em digueu que ja existeixen les escoles d'estiu. A l'última que vaig asssistir, l'estiu passat, erem uns vint assistents.
Quan treballava al CFA Mollerussa es va proposar una idea durant dos anys seguits. Al tercer, en veure que no prosperava, ho vam deixar córrer. Es tractava de fer una jornada (un cop acabat el curs, primer dia de juliol, només un dia), on ens trobessim els mestres de Lleida, i ens expliquéssim i preguntessim "Tu com ho fas això? Tu com treballes amb CFI, i què fas a Català 1 de GES 1?, Com avalues?" (per exemple). Treure'n unes conclusions, deixar-ho escrit, i òbviament, aplicar l'experiència escoltada de veu dels companys. Ja he dit que no va prosperar. No sé on vaig llegir que el col·lectiu de mestres és el que pitjor porta la crítica. Es veu que no ens agrada que se'ns observi i se'ns digui com podem millorar la feina. Curiós, no ho sé. No tinc més dades.

M'he proposat fer jo mateix les aportacions. I començo amb aquesta entrada, un seguit de propostes (ja les criticareu) per remoure els grups actuals que participen a qualsevol CFA.

Començo per baix: els grups Instrumentals (CFI 1,2,3). Els grups estrella de fa uns anys, plens de senyores provinents de l'emigració dels anys 60, analfabetes, amb moltes ganes, molta il·lusió, poques habilitats "acadèmiques", i que eren les que donaven "forma" a la FPA: alumnes que venen perquè volen, amb ganes, molt agraïts, etc. Encara ara els mestres d'adults vivim amb la fama de tenir aquest tipus d'alumnat, i molts pensen que això encara passa. Però ja no passa. Aquestes alumnes han desaparegut o estan en camí de fer-ho (qüestió generacional), si més no a les últimes escoles on he estat. Ara aquests grups els ocupen majoritàriament alumnes immigrants, amb les mateixes dificultats, però amb un entorn sòciocultural totalment diferent. Molt més irregulars que les anteriors, molts beneficiaris de rendes PIRMI. Diferents.

I això fa que calgui canviar i adaptar-nos a aquest nou alumnat. I costa. Ja no podem seguir utilitzant els mateixos materials (oblideu "La palabra", per si algú encara ho fa servir...), els continguts han de ser diferents, i la metodologia també. Seguim dedicant 10 hores a la setmana a aquests grups, per què així ho mana el currículum (elaborat l'any... deixem-ho). Més hores que a qualsevol altre alumne de l'escola. Cal? Hi ha experiències d'èxit en marxa que no responen a aquest perfil.
La meva proposta (ara!!!) és la següent: cal obrir l'escola a altres experiències. Els mestres que entrem en aquests grups hem d'assumir que no se'ns ha format suficientment, i seguim tenint el "xip" posat en els anteriors grups de senyores instrumentals. Hi ha la proposta "paraules per a tothom", per exemple, i penso que les escoles d'adults hauríem de participar-hi com a element troncal del currículum. Coordinar-nos amb entitats que treballen amb immigrants des d'altres perspectives (no tan acadèmiques) i aportar la nostra experiència reglada i el nostre coneixement de l'alumnat adult. Són menys hores lectives per a nosaltres (ara direu: això reportarà disminucio de places!!, però no, per què a l'escola hi ha d'haver altres propostes que autoregulin), però estic segur que la qualitat augmentaria i els resultats millorarien. A més d'obrir l'escola d'adults a l'entorn i a la participació comunitària. Un cop a l'aula seguim treballant, en coordinació constant entre els professionals participants. Uns treballem la vessant lectoescriptora, ortogràfica, i els altres la vessant més, diguem-ne sòciocultural (immersió cultural, habilitats socials, documentacions vàries, etc.)

Ara la meva aportació personal:
Personalment amb aquests grups treballo a partir d'uns materials fotocopiats per a tots els alumnes, que guardo en una carpeta on separo el material per a cada alumne. Així reparteixo les fotocòpies a mida que l'alumne va avançant. Tothom fa el mateix, però amb ritmes diferents. Cada alumne treballa la seva fitxa, i jo tinc temps per anar asseient-me davant de cadascun d'ells i llegir l'exercici, guiar-lo, resoldre dubtes, i fer-lo parlar sobre què han dinat avui. Ràpidament vaig comprobant quin alumne té més o menys dificultats, i quin alumne prospera, o a qui li costa més. L'avaluació és el gran tema pendent. Ja ho era amb els grups anteriors (aquelles senyores...) Es resol des d'un punt de vista global, que ve a ser la suma i resultats de la percepció diària a l'aula. És força objectiu, però no respon a criteris objectivables. A mida que escric, se m'acut la idea de crear unes rúbriques, molts esmicolades i que atenguin a tots els factors que formen part de la feina diària amb aquests grups, i que serviria per a l'avaluació del curs, però que seria difícil d'explicar a l'alumnat, a causa de la seva complexitat (posa la data?/la posa bé?/té autonomia?/entén què ha de fer?/m'entén quan li explico?/cal resoldre molts dubtes?/li corregeixo el 50% de la fitxa?) Segur que no invento res, però ara veig que seria una bona manera d'avaluar objectivament aquests grups.
Seguiré.

dimecres, 22 de març del 2017

sobre programacions, planificacions, currículums...

A veure... es tracta ja de treure el cap, i començar a pensar i mirar endavant. Torno a la reflexió, i ja posats, amb un tema que no és menor. Els currículums, les programacions, les planificacions... Sóc conscient que no variaré el model educatiu català amb aquesta entrada, però igual aporto alguna idea que promogui algun canvi, o si més no alguna reflexió.
Vaig al tema: el currículum és el que és i no el tocarem ara. Tot i que caldria, per què estic segur que algun tema ha quedat una mica obsolet, les TIC i la innovació no hi són gaire presents, i des de les últimes modificacions ja han passat...anys; però tinc clar que un canvi curricular és gros, no depèn de la reflexió d'un mestre, caldria crear grups de treball constants, tocar lleis per a nosaltres inabastables, i d'altres elements que desconec. Massa gros. Per tant aquí ho deixo.
Vaig als elements que tenim cada dia a l'aula. Les programacions estan allà, al calaix, les mirem i les retoquem de tant en tant, però sempre queda el dubte de si responen efectivament al treball diari a l'aula. Sovint redactades a la manera barroca (no oblidem, verbs en infinitiu per anomenar els objectius, noms per significar els procediments...), no queda clar què cal fer en una setmana concreta. Com a element global, que dona una idea de què cal fer amb un grup en un curs concret, a on hem d'arribar, etc, ja està bé, però segurament les podríem resumir en un parell de fulls.
Personalment he arribat a la conclusió que l'important en el procés de revisió de la feina diària és la planificació. O com li vulgueu dir. Aquell cuadre on apuntem què hem fet cada dia, a quina pàgina hi ha tal exercici, quina pàgina web hem visitat, quin exercici del Moodle... I queda absolutament completat si apuntem alguna reflexió sobre com ha anat la tasca. Una avaluació que permeti, el proper curs, millorar la tasca concreta. Personalment, durant una setmana qualsevol perdo el número de vegades que miro la planificació, però no puc dir que miro les programacions amb la mateixa assiduïtat.

Apunt tecnològic: recomano una app que es diu iDoceo. És ideal per dur una planificació molt acurada de la classe. És com el "llibre del professor", però 2.0 Molt bona. 11,99€ al App Store (ups!! jo la vaig comprar per 4,99€ fa 3 anys!!)

Torno. No cal dir el favor que li fem a un substitut si li passem una bona planificació. "Si avui és dijous, toca exercici tal". Impressionant. I és la tasca concreta que fem cada dia. No enganyem a ningú. Només cal ocupar deu minuts cada dia a escriure-ho, i dedicar-ne uns quants més a revisar-ho i millorar-ho.

I aquest recull de feina quedarà reflectit a la programació, revisada cada trimestre, o a final de curs, d'una manera més acurada. Si observem que algun objectiu, competència, etc. no apareix mai a la planificació, o al contrari, si ens apareix un tema a classe que considerem important, serà més fàcil incloure'l.
Cal fer fàcil la tasca del mestre, i saber en tot moment què toca fer i en quin moment som, ajuda. I molt.

dijous, 9 de març del 2017

Em reincorporo

Passat els dies de repòs de resultes de l 'accident, ja fa una setmana que he tornat a treballar. Bé, cap problema. Cap problema físic, vull dir.
Tornar sempre és complicat, per què sovint no saps què trobaràs al tornar.
El mestres que segueixen treballant acumulen la seva feina més la que se'ls demana, i que hauria de fer el mestre que està de baixa. Sovint han de compaginar dues classes, i es perd el seguiment de l'una i de l'altra. No es pot estar a tot arreu.
El substitut trigarà 10 dies a arribar, i per tant cal prendre paciència.
És lògic que se'ns demani tenir les programacions a punt per si arriba una situació com aquesta, que tothom sàpiga què s'ha de fer. Però el que passa és que la feina acumulada impedeix, potser, centrar-se, revisar la feina pendent, entendre la feina del company, i prou feina tens tu. Resultat: acabes tirant de feina que tens a un calaix, la reparteixes, i els alumnes ja es posaran al dia quan torni el malalt. I el substitut/a, quan arriba, fa el que pot. Amb sort tindrà temps de conèixer la nomenclatura dels grups (GES, CFI, etc), el nom d'algun dels companys, i poca cosa més (estic parlant d'una baixa curta, 3 setmanes, com jo. El substitut ha arribat a la tercera, "no abans de 10 dies". Ha tingut 5 dies de realitat laboral. Dues sessions per grup. El que he escrit abans. Fa el que pot).
És el tema de la formació d'adults. Molta amplitud horària, pocs mestres, poques coincidències. No és com a Primària o Secundària, que molts mestres coincideixen al centre, hi ha horaris de guàrdies, l'assistència és obligatòria, i cal (i es pot) estar amb els alumnes.
Total, que una baixa així és com un llamp. No saps on caurà, ni el mal que farà. Però ja està fet. Ara cal recuperar el temps, posar-se al dia, i potser pensar: "bé, podria haver estat pitjor".


dilluns, 6 de febrer del 2017

Reflexions des del pou (2)

Avui començo amb una bonica frase del costumari català: "Qui està de pega, amb els collons ensopega".
El cas és que dimecres passat vaig tenir un accident de cotxe. Quan anava a treballar, em vaig adormir al volant, vaig sortir de la carretera i vaig acabar topant contra un arbre. Fuetada al coll, i baixos del cotxe fets malbé. Collaret, inmovilització i com a mínim 15 dies de baixa i repòs absolut.
Apa, agobiat i de baixa.


Hi ha un dossier que se'ns envia sempre a principis de curs, que porta per títol "Instruccions d'Inici de curs tal"
Hi ha tot el que hem de tenir en compte per començar el curs (i seguir-lo) d'una manera ordenada i igual per a totes les escoles d'adults. Un munt d'instruccions aprofitables. Però... Hi són totes? No. Rotundament. Hi ha detalls de la quotidianeïtat del curs que no hi són, i llavors cada escola decideix, tot creant així petits regnes de Taifes, on cadascú fa el que bonament pot.
Pagament del material de cada alumne (es podria unificar una quantitat raonable per a totes les escoles? O unes fan pagar 40€ anuals i unes altres res?)
El mínim d'alumnes a classe per començar-la. O podem començar amb un alumne, i fer classes particulars quan calgui? Durant tot el trimestre, fins i tot. Realment hi ha ràtios a FPA escandalosament baixes.
Què passa si falta un profe? Els dossier d'instruccions diu que cal posar el profe de guàrdia, com a l'Institut. Però... I si no hi ha ningú? Els profes d'adults fem horaris diferents, no sempre hi som tots. El que no trobo pedagògicament adequat és que un profe s'encarregui de dues classes (la seva i la del profe que no hi és); hi ha grups que no són suficientment autònoms com per treballar sols, i si el profe va entrant i sortint, no està per la seva classe ni per l'altra.

Segur que hi ha escoles on teniu tot això perfectament aclarit, prou grans com per fer-hi front, o hi heu pensat profundament i ho heu solucionat. Ens falta un fòrum de debat per aclarir aquests temes, que no sé per què no surten a les instruccions. Bé segueixo "siempre negativo, nunca positivo" Què hi farem. Ara estic així...

dilluns, 30 de gener del 2017

Reflexions des del pou (1)

Començo una sèrie de reflexions sobre la feina, i aclareixo que encara sóc en un pou, i que per tant, totes les reflexions pequen d'una càrrega de negativitat que potser fa uns mesos, o d'aquí a uns mesos, no hi sortirien. Ja veurem.
Començo des de baix, els cursos d'alfabetització (CFI).
Fa poc vaig assistir a la presentació del material d'alfabetització "Lletres per a tothom", impulsat pel Departament d'Afers Socials". Primer impacte. El Departament d'Ensenyament no hi és? Segon impacte: no conec a ningú. Fa suficients anys que treballo, i quan vaig a un acte així i no hi ha ningú conegut.... estrany, si més no. El cas és que després d'una xerrada de l'Alfons Formariz sobre com és i què fer davant d'un grup d'alfabetització, vaig acabar pensant... bé, no ho faig del tot malament. Bona senyal. Però després tot es va tòrcer: van presentar les intruccions per demanar subvencions per a dur a terme projectes d'alfabetització per a adults. Per això no coneixia ningú: tothom era representant d'alguna ONG, càritas, Creu Roja, i entitats socials vàries.
"Què m'he perdut? Com és que no en sé res d'aquests projectes?" Conclusió: els grups d'alfabetització es desmarquen de la CFA. Sé que algunes escoles n'han deixat de fer, d'altres continuen, fent el mateix que amb les anteriors senyores de CFI, No ho sé, va ser xocant, com si m'hagués perdut alguna cosa important. És veritat que feia alguns anys que no tenia cap d'aquests grups, però si hi hagués hagut canvis importants, algú ho hagués dit.
Sé que les entitats socials atenen aquest col.lectiu des de fa anys, i en alguns casos amb millors horaris que els nostres, amb més volum de matrícula, amb voluntariat... Però també sense la formació necessària (per cert, part de les subvencions anàven dirigides a formar voluntaris), sense experiència...
Com és que a FPA ens deixem perdre aquests grups?
El fet que vinguin a l'escola condicionats per la PIRMI, afecta en alguna cosa? Les entitats no els coaccionen?
Estem potenciant els grups transprofessionals (COMPETIC, GES, Anglès); que ja està bé, i molt, però i els altres?
Per què no em formen a mi? si ja tinc experiència, només m'haurien de "reformar/actualitzar" i sortiria més barat...
El cas és que aquests grups necessiten també canvis importants que provinguin de la FPA. I som nosaltres qui els hauríem d'encapçalar. Em proposo fer alguna entrada nova a la nostra "web de canvis necessaris a la FPA" i parlar d'aquests grups. Amb propostes.  

dimecres, 11 de gener del 2017

No estic bé

Vaja, males notícies. Tampoc puc dir que estic malalt, per què el que em passa és de difícil diagnòstic, és difícil d'explicar... per fer-ho he de tirar uns cursos enrere.
Treballava al CFA Mollerussa, i poc a poc anava prenent interès per la innovació educativa, aprenia noves maneres de fer classe, d'avaluar, de programar, llegia molt sobre nous projectes, noves idees, asssistia a  congressos... i ho posava en pràctica a classe. "Adults sense papers", en deia jo, i és que basava tota la meva metodologia en que els alumnes fessin un ús intensiu de les noves tecnologies (portàtils, mòbils, tablets, Moodle, entorn gmail...) i deixessin de banda el llapis i el paper a l'aula. I me'n sortia; però sol. Ja n'he parlat en altres entrades. Treballar sol i tancat en un despatx, sense detectar ni el més mínim interès per part del companys o de l'equip directiu, acaba desmotivant força, i en el meu cas va derivar cap a un càrrega de negativitat vers tot el que envoltava l'escola. Potser com a element d'autodefensa (psicologia barata de collita pròpia): "si no us interessa gens el que faig jo, tampoc m'agrada el que feu vosaltres". I em queixava de les activitats que es feien al centre, no m'agradava la manera de fer classe dels companys (magistrals, amb tics autoritaris, paternalistes), les seves avaluacions (absolutament subjectives, arbitràtries, sense un criteri clar), i tot va acabar convertint-me en un company tòxic. Tot negatiu, no hi havia res que m'agradés. I vaig decidir marxar, era una situació que feia mal. I com a bon company tòxic, se'm va obrir la porta i ningú va intentar convencer-me que em quedés. Normal.
I ocupar una nova plaça a una nova escola, no m'ha fet millorar. Segueixo veient-t'ho tot negatiu. No ajuda treballar a 80 km de casa i arribar cada nit a les 22h. Ni comprovar que es repeteixen algunes pràctiques que ja no m'agradaven, que no hi ha un projecte novedós, que es treballa igual que fa 20 anys... vaja, que segueixo veient-t'ho tot en negatiu.

El cas és que el que em passa (torno al principi) és difícil d'explicar. Per què en realitat el que vull dir és que no tinc cap ganes d'anar a treballar. No hi trobo cap mena de motivació. I en tenia, abans, i força. M'encantava la meva feina, però he caigut en això que és difícil d'explicar. En diuen "Síndrome del burn out". Estar cremat, traduït al català. Si pogués triar, em quedaria a casa (com tothom, direu). Però no és un pensament agradable, per què jo voldria treballar, la formació d'adults per a mi és vocacional, ho vaig triar jo, però ara necessito unes altres condicions. I ara com ara resulten impossibles d'assolir.
Necessitaria un revulsiu, fer alguna cosa totalment diferent (potser deixar de fer classes durant un temps), però treballar on treballo té aquest handicap. No tinc un responsable directe que m'enviï a una altra secció, a una altra planta on pugui rendir més i millor.
Em diuen que el que he de fer és recuperar allò que em feia estimar la feina, i dur-ho a la pràctica. Però encara no puc. Segueixo sense trobar-hi sentit. El primer que em ve al cap és "no servirà per a res". Allà on fa uns mesos (o anys) demostrava professionalitat i (diguem-ho) paciència, i ganes de superació i d'alimentar l'autoestima dels alumnes, ara s'ha convertit en un pensament tipus "òstia, però com pot ser? Si ja ho he explicat moltes vegades..." I sé que amb aquests pensaments un no es pot dedicar a la formació d'adults. Per què tot s'ha d'explicar vàries vegades. Va amb la feina.
I tampoc tinc ganes de participar en xarxes socials ni compartir ni conèixer experiències. Hi ha companys que evidentment segueixen, i engrescats amb l'any 2017 com a "Any Europeu de la Formació d'Adults", però ara com ara jo no hi puc veure res positiu. Miro els alumnes actuals, la feina, i penso... "Vols dir?". I aquests pensaments són, dit ras i curt, una merda. No m'agraden, però són els que em venen primer al cap.
L'únic que em queda és aguantar. Amb paciència i resignació. Ja em passarà, ja trobaré aquella corda a la que subjectar-me, aquell element motivador que dóna l'experiència de tants anys treballant, ja trobaré aquells records que em motivin...
De moment acabo de fer el que fa temps que tenia al cap. Escriure-ho. No tant per fer-ho conèixer, sinó per què així ja no em repetiré a mi mateix aquest escrit a les matinades. Ja està fet. Ja el tinc escrit. No l'he de repassar més.
I ara tocarà recuperar sensacions a tot nivells. A nivell familiar (conviure amb un cremat no és fàcil), i laboral (trobar aquelles cordes que m'ajudin a sortir-ne; en aquest sentit va ser un encert seguir a formació d'adults. Si més no les cordes que conec són en aquest camp educatiu)
Ha sortit una entrada ben trista, però és el que sento. Ara mateix no en tinc d'altra.