Reflexions des del pou (2)

Avui començo amb una bonica frase del costumari català: "Qui està de pega, amb els collons ensopega".
El cas és que dimecres passat vaig tenir un accident de cotxe. Quan anava a treballar, em vaig adormir al volant, vaig sortir de la carretera i vaig acabar topant contra un arbre. Fuetada al coll, i baixos del cotxe fets malbé. Collaret, inmovilització i com a mínim 15 dies de baixa i repòs absolut.
Apa, agobiat i de baixa.


Hi ha un dossier que se'ns envia sempre a principis de curs, que porta per títol "Instruccions d'Inici de curs tal"

Hi ha tot el que hem de tenir en compte per començar el curs (i seguir-lo) d'una manera ordenada i igual per a totes les escoles d'adults. Un munt d'instruccions aprofitables. Però... Hi són totes? No. Rotundament. Hi ha detalls de la quotidianeïtat del curs que no hi són, i llavors cada escola decideix, tot creant així petits regnes de Taifes, on cadascú fa el que bonament pot.

Pagament del material de cada alumne (es podria unificar una quantitat raonable per a totes les escoles? O unes fan pagar 40€ anuals i unes altres res?)

El mínim d'alumnes a classe per començar-la. O podem començar amb un alumne, i fer classes particulars quan calgui? Durant tot el trimestre, fins i tot. Realment hi ha ràtios a FPA escandalosament baixes.

Què passa si falta un profe? Els dossier d'instruccions diu que cal posar el profe de guàrdia, com a l'Institut. Però... I si no hi ha ningú? Els profes d'adults fem horaris diferents, no sempre hi som tots. El que no trobo pedagògicament adequat és que un profe s'encarregui de dues classes (la seva i la del profe que no hi és); hi ha grups que no són suficientment autònoms com per treballar sols, i si el profe va entrant i sortint, no està per la seva classe ni per l'altra.

Segur que hi ha escoles on teniu tot això perfectament aclarit, prou grans com per fer-hi front, o hi heu pensat profundament i ho heu solucionat. Ens falta un fòrum de debat per aclarir aquests temes, que no sé per què no surten a les instruccions. Bé segueixo "siempre negativo, nunca positivo" Què hi farem. Ara estic així...

Reflexions des del pou (1)

Començo una sèrie de reflexions sobre la feina, i aclareixo que encara sóc en un pou, i que per tant, totes les reflexions pequen d'una càrrega de negativitat que potser fa uns mesos, o d'aquí a uns mesos, no hi sortirien. Ja veurem.

Començo des de baix, els cursos d'alfabetització (CFI).

Fa poc vaig assistir a la presentació del material d'alfabetització "Lletres per a tothom", impulsat pel Departament d'Afers Socials". Primer impacte. El Departament d'Ensenyament no hi és? Segon impacte: no conec a ningú. Fa suficients anys que treballo, i quan vaig a un acte així i no hi ha ningú conegut.... estrany, si més no. El cas és que després d'una xerrada de l'Alfons Formariz sobre com és i què fer davant d'un grup d'alfabetització, vaig acabar pensant... bé, no ho faig del tot malament. Bona senyal. Però després tot es va tòrcer: van presentar les intruccions per demanar subvencions per a dur a terme projectes d'alfabetització per a adults. Per això no coneixia ningú: tothom era representant d'alguna ONG, càritas, Creu Roja, i entitats socials vàries.

"Què m'he perdut? Com és que no en sé res d'aquests projectes?" Conclusió: els grups d'alfabetització es desmarquen de la CFA. Sé que algunes escoles n'han deixat de fer, d'altres continuen, fent el mateix que amb les anteriors senyores de CFI, No ho sé, va ser xocant, com si m'hagués perdut alguna cosa important. És veritat que feia alguns anys que no tenia cap d'aquests grups, però si hi hagués hagut canvis importants, algú ho hagués dit.

Sé que les entitats socials atenen aquest col.lectiu des de fa anys, i en alguns casos amb millors horaris que els nostres, amb més volum de matrícula, amb voluntariat... Però també sense la formació necessària (per cert, part de les subvencions anàven dirigides a formar voluntaris), sense experiència...

Com és que a FPA ens deixem perdre aquests grups?

El fet que vinguin a l'escola condicionats per la PIRMI, afecta en alguna cosa? Les entitats no els coaccionen?

Estem potenciant els grups transprofessionals (COMPETIC, GES, Anglès); que ja està bé, i molt, però i els altres?

Per què no em formen a mi? si ja tinc experiència, només m'haurien de "reformar/actualitzar" i sortiria més barat...

El cas és que aquests grups necessiten també canvis importants que provinguin de la FPA. I som nosaltres qui els hauríem d'encapçalar. Em proposo fer alguna entrada nova a la nostra "web de canvis necessaris a la FPA" i parlar d'aquests grups. Amb propostes.  

No estic bé

Vaja, males notícies. Tampoc puc dir que estic malalt, per què el que em passa és de difícil diagnòstic, és difícil d'explicar... per fer-ho he de tirar uns cursos enrere.

Treballava al CFA Mollerussa, i poc a poc anava prenent interès per la innovació educativa, aprenia noves maneres de fer classe, d'avaluar, de programar, llegia molt sobre nous projectes, noves idees, asssistia a  congressos... i ho posava en pràctica a classe. "Adults sense papers", en deia jo, i és que basava tota la meva metodologia en que els alumnes fessin un ús intensiu de les noves tecnologies (portàtils, mòbils, tablets, Moodle, entorn gmail...) i deixessin de banda el llapis i el paper a l'aula. I me'n sortia; però sol. Ja n'he parlat en altres entrades. Treballar sol i tancat en un despatx, sense detectar ni el més mínim interès per part del companys o de l'equip directiu, acaba desmotivant força, i en el meu cas va derivar cap a un càrrega de negativitat vers tot el que envoltava l'escola. Potser com a element d'autodefensa (psicologia barata de collita pròpia): "si no us interessa gens el que faig jo, tampoc m'agrada el que feu vosaltres". I em queixava de les activitats que es feien al centre, no m'agradava la manera de fer classe dels companys (magistrals, amb tics autoritaris, paternalistes), les seves avaluacions (absolutament subjectives, arbitràtries, sense un criteri clar), i tot va acabar convertint-me en un company tòxic. Tot negatiu, no hi havia res que m'agradés. I vaig decidir marxar, era una situació que feia mal. I com a bon company tòxic, se'm va obrir la porta i ningú va intentar convencer-me que em quedés. Normal.

I ocupar una nova plaça a una nova escola, no m'ha fet millorar. Segueixo veient-t'ho tot negatiu. No ajuda treballar a 80 km de casa i arribar cada nit a les 22h. Ni comprovar que es repeteixen algunes pràctiques que ja no m'agradaven, que no hi ha un projecte novedós, que es treballa igual que fa 20 anys... vaja, que segueixo veient-t'ho tot en negatiu.

El cas és que el que em passa (torno al principi) és difícil d'explicar. Per què en realitat el que vull dir és que no tinc cap ganes d'anar a treballar. No hi trobo cap mena de motivació. I en tenia, abans, i força. M'encantava la meva feina, però he caigut en això que és difícil d'explicar. En diuen "Síndrome del burn out". Estar cremat, traduït al català. Si pogués triar, em quedaria a casa (com tothom, direu). Però no és un pensament agradable, per què jo voldria treballar, la formació d'adults per a mi és vocacional, ho vaig triar jo, però ara necessito unes altres condicions. I ara com ara resulten impossibles d'assolir.

Necessitaria un revulsiu, fer alguna cosa totalment diferent (potser deixar de fer classes durant un temps), però treballar on treballo té aquest handicap. No tinc un responsable directe que m'enviï a una altra secció, a una altra planta on pugui rendir més i millor.

Em diuen que el que he de fer és recuperar allò que em feia estimar la feina, i dur-ho a la pràctica. Però encara no puc. Segueixo sense trobar-hi sentit. El primer que em ve al cap és "no servirà per a res". Allà on fa uns mesos (o anys) demostrava professionalitat i (diguem-ho) paciència, i ganes de superació i d'alimentar l'autoestima dels alumnes, ara s'ha convertit en un pensament tipus "òstia, però com pot ser? Si ja ho he explicat moltes vegades..." I sé que amb aquests pensaments un no es pot dedicar a la formació d'adults. Per què tot s'ha d'explicar vàries vegades. Va amb la feina.

I tampoc tinc ganes de participar en xarxes socials ni compartir ni conèixer experiències. Hi ha companys que evidentment segueixen, i engrescats amb l'any 2017 com a "Any Europeu de la Formació d'Adults", però ara com ara jo no hi puc veure res positiu. Miro els alumnes actuals, la feina, i penso... "Vols dir?". I aquests pensaments són, dit ras i curt, una merda. No m'agraden, però són els que em venen primer al cap.

L'únic que em queda és aguantar. Amb paciència i resignació. Ja em passarà, ja trobaré aquella corda a la que subjectar-me, aquell element motivador que dóna l'experiència de tants anys treballant, ja trobaré aquells records que em motivin...

De moment acabo de fer el que fa temps que tenia al cap. Escriure-ho. No tant per fer-ho conèixer, sinó per què així ja no em repetiré a mi mateix aquest escrit a les matinades. Ja està fet. Ja el tinc escrit. No l'he de repassar més.

I ara tocarà recuperar sensacions a tot nivells. A nivell familiar (conviure amb un cremat no és fàcil), i laboral (trobar aquelles cordes que m'ajudin a sortir-ne; en aquest sentit va ser un encert seguir a formació d'adults. Si més no les cordes que conec són en aquest camp educatiu)

Ha sortit una entrada ben trista, però és el que sento. Ara mateix no en tinc d'altra.

Quines decisions!!

Doncs sí, quin nivell de decisions que cal prendre, poc després de començar el curs, que per a mi ha estat força traumàtic (llegiu, si voleu, entrades anteriors), i a més que no són decisions com ara què  menjar, si verdura o pasta el dimarts o el dimecres, sinó decisions del tipus: "He de seguir treballant a formació d'Adults en aquestes condicions, o canviar a Primària, a treballar amb nens, i reconduir tota la meva orientació laboral? I ho he de decidir en 20 dies, aproximadament."

Poca broma. A l'entrada anterior acabava amb aquest dubte, al qual li he estat donant voltes des de llavors, i amb pressa, per què el concurs de trasllats acaba el proper dilluns 28, que és quan havia d'estar presa la decisió.
Moltes hores donant-hi tombs, i finalment ha pesat més el condicionant laboral. Si d'alguna cosa en sé, és sobre Formació d'Adults; allà on puc aprofitar la meva experiència és en aquest camp; malgrat tot, encara tinc ganes i idees per aportar a la meva feina; tenir una plaça definitiva dóna marge per empoderar-me al lloc de treball, aportar idees per millorar l'espai on seré els propers anys; demanar un horari millor; és el camp on conec gent, que m'aporta i em fa pensar (l'última col·laboració amb el Josep, el Ramon, el Max, el Diego, el Javier, l'Anna, m'ha fet pensar molt en positiu, fins al punt de tenir  una influència decisiva); i posats a pensar i il·lusionar-se... per què no creure en un futur concurs de trasllats on finalment apareguin places d'adults per poder triar?
Total, que decisió presa. No participaré al concurs de trasllats d'enguany, em quedaré com a mínim 3 anys més a Solsona.
Això implica necessàriament noves propostes, recuperar la proactivitat, començar a pensar positivament en com cal canviar certs funcionaments i inèrcies que no m'agraden, tot amb calma, poc a poc i sense cremar-se.
Inicio una nova etapa. Us aniré informant.

M'avorreixo

El canvi / fugida cap a Solsona no funciona. Ja tenia clar que el canvi no seria per anar a millor,  però no podia imaginar que m'afectaria tant. A qualsevol nivell.
He arribar l'últim, i per tant, em toca fer el que feia la mestra anterior. Sempre s'ha fet així. La formació prèvia, el currículum, els interessos i motivacions, les noves idees, no serveixen. Em toca fer el que es feia. I amb l'horari igual. Ja està muntat, les mestres ja tenen la vida muntada així, i els nous ens hi acoblem com ens diuen.
Resultat, anar lluny de casa a treballar, a fer àrees que no em motiven i per a les quals no estic gaire preparat, i amb un horari que dificulta immensament la conciliació laboral. Pràcticament no veig als de casa. Al matí no hi són, i jo sí, i quan arribo, cap a les deu de la nit, pràcticament ja dormen.
En situacions així m'adono de què gran que és l'Administració i que petits que som els que hi treballem. Casos de desmotivació que passen desapercebuts, situacions arrelades / estancades / enquistades, que es mantenen per seguretat, desconeixement, o conservadurisme, claustres permanents, sense canvis, tot això sembla que no existeix més enllà de les parets del centre.
El cas més evident és que el proper concurs de trasllats no sortirà cap plaça de Formació d'Adults,  entenc que per què les consideren "específiques". No en sé res més. Total, que no es mourà res ni ningú, un altre any, i ja en portem uns quants (vuit? nou? )
Total que aquest any m'estic avorrint. No trobo cap element motivador. Ni les classes que faig (quan abans eren el meu refugi, malgrat el mal ambient a l'escola, entrava a classe i m'ho passava bé), ni l'horari (massa lluny de casa), ni la metodologia (sense portàtils, sense ordinadors, ja no faig res del que feia ni del que m'agradava, i del que pensava que era el millor per als alumnes).
Ara vaig amb un dossier a la mà i faig allò que no m'ha agradat mai: entrar a classe i dir "bona tarda, obriu la pàgina 7, que farem l'exercici 5", bufffff. El pitjor és que estic perdent els ànims per proposar res més.
Desmotivat i decebut, em plantejo deixar la formació d'adults.  Tot un tema, doncs aviat farà 20 anys que m'hi dedico (sense contar pràctiques de la universitat i feinetes vàries), valoro la meva experiència, encara em queden ganes i idees (m'ho he passat bé compartint l'elaboració una ponència amb d'altres companys de FPA, encara participo en algun grup de treball...)  però arriba un moment que m'he de plantejar si val la pena seguir si això suposa tan alt grau de desmotivació, cansament, i falta d'expectatives.
Per pensar-hi, però aviat, que el concurs de trasllats per anar a Primària ja és aquí.

Gosadia

Avui em permeto la gosadia d'opinar sobre com veig la formació d'adults. Que no és poc, per això en dic gosadia. Evidentment no conec totes les escoles, però he treballat el temps suficient (aviat farà 20 anys!!), a més d'una dotzena d'escoles, i he parlat amb prou companys/es de feina com per a fer-me'n una idea.

Que l'educació d'adults ja no és el que era quan vaig començar, això és una evidència. No hi entraré. Però llavors... com és que es manté la mateixa estructura? amb els mateixos grups? I sovint treballant de la mateixa manera?

Si els alumnes que assisteixen a classe estan canviant, si les necessitats canvien, la societat canvia... Com és que no canvia l'estructura de la FPA?

I això està pensat, ara no faig servir la rauxa. Amb un grup de profes ens hem animat a escriure coses aquí  i a participar en diversos grups, i sense parar a fer grans reflexions teòriques ens adonem que no anem bé, que calen propostes noves. Com les que presentarà en Josep Miquel Arroyo a la ponència, encapçalada per ell, però escrita a 8/10 mans (o més), que presentarà al proper Congrès d'Educació al Llarg de la vida.

El cas és que estic segur que hi ha una sèrie de circumstàncies, m'atreveixo a dir que són comunes, a moltes escoles d'adults.

Que aixequi la mà quin profe d'adults no s'ha trobat ara ja al setembre, o durant el curs,  amb una classe amb 3 alumnes (o menys), sobretot a escoles situades en poblacions petites (15000/20000 habitants)

O amb una classe de llengua per a immigrants, la majoria dels quals fa 10/15/20 anys que viuen aquí i parlen molt poc castellà i no encara menys el català.
O classes de dues hores (!) de formació instrumental.

O amb alumnes joves escarmentats de la ESO, i que amb la cara ja paguen, el primer dia.

O amb alumnes que han anat passant d'un curs a un altre, sense haver assolit els continguts adients, només amb l'esperança per part del professorat de no perdre alumnat, i amb la necessitat per part de l'alumnat de crear aquell espai propi de sociabilitat o d'aprenentatge, que no troben fora de l'escola d'adults.

O directament, sense recursos per reflexionar sobre problemàtiques que trobem cada dia a classe (abandonament, desgana, incapacitat, currículums, innovació...)
Tot un seguit d'elements força desmotivadors, que només s'aguanten per la inèrcia del funcionariat o per la voluntat dels qui s'estimen la formació d'adults.

Però seguim treballant-hi, i aquí quedaria bonic dir que és per què ens estimem la feina, però  també quedaria correcte dir "és el que hi ha", o "a Secundària estaríem pitjor", o a "Primària ja no hi tornaré".

Per què dic jo.... i ara ve el torn de preguntes sense resposta:

Si ens estiméssim la feina no faríem el possible per estar-hi millor?

Realment pensem que a FPA no hi ha possibilitats de canvi?

Convindria al Departament tenir un grup de reflexió i treball per revertir aquesta situació?

Cal que totes les escoles d'adults tinguin la mateixa estructura, tant si són a una població petita com a una gran ciutat? Tant si tenen una matrícula de 150 alumnes com de 5000?

Es poden mantenir aules amb una ràtio de 3 alumnes per profe? I sé que amb aquesta em tiro pedres a la meva teulada.

En un grup tan dispers com és el professorat d'adults, no fóra bo establir llocs comuns d'aprenentatge?
A FPA hi treballem per què s'està tranquil o per què creiem fermament en aportar una segona oportunitat ( o una primera) a un munt d'adults que volen estudir?

Vaja... accepto respostes.

Nova escola, sensacions antigues

Ja fa uns 10 dies que sóc al CFA Solsonès, i toca fer balanç.

Vaig decidir sortir del CFA Mollerussa per què no hi estava a gust, per què vaig acabar treballant sol, tancat a la sala de profes, sense que ningú fes cas ni s'interessés pel que feia, que òbviament, eren tasques que pretenien millorar la meva feina, la dels companys i per descomptat la dels alumnes.

Davant "l'això no es pot fer, no et deixaran, aquí impossible, etc", vaig decidir que abans que malmetre una relació personal que havia estat molt profitosa, el millor era marxar i, sense deixar la formació d'Adults, anar a ocupar la meva plaça definitiva, molt lluny de casa, amb un horari que no contempla la conciliació familiar, i amb la probabilitat de deixar enrera molta de la feina que havia fet fins ara.

I efectivament, aquí estic, a Solsona, novament treballant sol en un despatx, sense que ningú s'interessi per la feina que faig, sense parlar amb ningú, més enllà del protocol o alguna feineta que m'encomanen, i a sobre, havent deixat enrere una manera de treballar que ja tenia apamada: innovacions metodològiques, treball amb noves tecnologies, reflexió sobre la feina feta, contactes amb altres mestres innovadors... tot això queda enrera per què aquí... tampoc s'innova. Torno a fer cursos que feia molts anys que no tocava, torno a fer servir dossiers en paper, i ja tinc la certesa que professionalment he tirat enrera. Uns quants anys.

Què hi farem, al cap i a la fi la decisió va ser meva... Però això no evita que estigui contrariat, i que em vinguin al cap algunes reflexions.

Què pot fer un mestre per promocionar a la seva feina?

Què passa si vol millorar i treballar amb els millors?

I si pensa que pot rendir més i millor variant i fent noves propostes?

I si es troba sol? Qui li soluciona els dubtes i els problemes?

I més enllà de la situació personal, a sobre fa poc vaig veure unes imatges d'un grup de mestres d'una escola de primària que sèien juntes en una taula (potser eren 8 o 10) i que debatien sobre un nou material pedagògic que els havia arribat a l'escola.  I vaig pensar: 

Per què a Formació d'Adults això no ho he vist mai? Per què ens costa tant treballar junts?

Què falla si un mestre es passa hores sol (com jo) sense parlar o debatre amb cap company?

Tot plegat, una llàstima.

Bufff.... què llarg es farà aquest curs. Sort d'antics companys com en Josep Miquel, el Ramon o el Javier, que segueixen al peu del canó, i que fan propostes. Recentement, una per escriure sobre la feina per a una ponència, i han contat amb mi. Gràcies, per què m'ajudareu a seguir despert.